Sempre son trobades en cafès i sempre hi ha moltes llàgrimes i a vegades no puc parlar.
Cafès i llàgrimes
Deja un comentario
Vigila en Dani
En Dani fa dies que està trist i ja sabem que ell és una mica de tenir bajones però joder, és raríssim, estem tots aquí, en aquesta casa, passant-ho bé i a ell se’l veu fatal pobre.
La cosa es comença a fer insostenible i em demanen (algu amb certa autoritat es veu) si puc anar un parell de dies a una altra casa amb ell. Que potser així s’animarà. Que no he de fer res, només vigilar-lo i mirar que no es suicidi.
Vigilo en Dani d’una manera que ell no sap que el vigilo, o això em penso. El veig parlar amb la gent al carrer, el veig dormir. I a estones em relaxo i quan me’n recordo el torno a mirar i a vegades plora molt i tinc molta port que es mati.
(24/7/20)
El bosc
(31/5/20)
Mentre passejo pel bosc acompanyada d’ell, et trobo. Em mires amb una mirada d’odi que no t’havia vist mai i no em dius res i jo no sé què fer i li dic a ell que m’esperi, que t’he de seguir i ell em diu que m’espera aquí, en una clariana d’aquest bosc. I jo t’empaito per camins plens d’herbes i tinc por de caure i et crido i no t’atrapo. I al final potser tu et canses o jo al final podia córrer més del que em pensava, i aconsegueixo parar-te i tocar-te el braç i dir-te que si us plau que m’escoltis i que parlem. Tu estàs molt enfadat i crides i plores i jo et vaig calmant o em calmes tu a mi, i quedem l’endemà per fer un cafè i tranquilitzar-nos l’un a l’altre.
Molt aprop de terra
Quan ja estava vestida, maquillada i calçada i em dirigia cap al convit, he aparegut ell. No me l’esperava i crec que ell no recordava que jo avui anava a un casament. Semblava que venia a buscar-me, per anar a fer una birra o per anar a passejar. M’he enfadat, li he dit que si no ho veia que anava a una festa i que ara no podia estar per ell. M’he enfadat, sobretot amb mi mateixa. He baixat per la pendent que separava el lloc on m’estava canviant (i on ha aparegut) i el convit del casament, trepitjant molt fort a terra, un terra sense esfaltar i plè d’herbes. Mentre baixava, de l’enfado he passat a la pena, molt grossa, i quan he arribat a baix ja mirava altre cop cap a dalt, a veure si el veia. Tal com he arribat, he reculat, i he pujat la pendent depressa, gairebé de quatre grapes, molt aprop de terra, mentre cridava el seu nom i li demanava que m’esperés.
Clàudia ninja
Me he dejado liar, y ahora lo lamento. No sé en qué punto me pareció una buenda idea cuándo Clàudia me contó su plan:
De madrugada, mientras la gente duerme su sueño de confinamiento Clàudia y yo cogeremos un metro (que se parece mucho al metro de Berlin) y saldremos por la ventana en las estaciones fantasma e iremos directamente al sótano de los pisos, nos colaremos dentro, nos ducharemos, iremos a la nevera y desayunaremos. Quizá nos pongamos su ropa y antes de que los habitantes de esa casa despierten ya habremos salido.
Pienso todo esto mientras salgo de puntillas de un piso donde creo que me han pillado, y Clàudia no aparece.
Sobreviure
Fa dies que no ens veiem i he anat a casa teva, a veure com estaves. Sembles content i m’has d’explicar moltes coses i m’agrada veure’t tant content. Mentre et segueixo per casa teva, i tu no pares de parlar, sento un soroll en una de les habitacions. Resulta que ara tens un company de pis. Li has arreglat un dormitori i m’ho vols ensenyar. Però el seu dormitori no té llit, i quan tu t’aixeques del teu ell a vegades s’hi posa.
Tu no sembles preocupat, de fet m’ho expliques gairebé orgullós, però a mi tot això m’espanta una mica i d’una manera que no sé com explicar, fas que me’n senti responsable.
Tipo suite
Oigo un ruido en el baño, que está pegado a mi habitación (es tipo suite). Primero pienso que se ha caído algo, o que dejé la ventana abierta. Pero luego oigo risas y definitivamente es gente. Abro la puerta, con miedo pero también con un punto de enfado, y encuentro a dos de mis vecinos, en albornoz, visiblemente borrachos, limpiándose los dientes en mi baño. Me dicen entre risas que no tienen pasta de dientes y que han venido a buscar un poco, mientras se alejan por la ventana por la que han entrado.
Tiene pinta que no es la primera vez que lo hacen.
Salir
Estoy de viaje a USA con Eli, y vamos a ver a alguien (una prima?) en el Instituto. Hablamos con ella dentro del edificio, en el pasillo, al lado de las taquillas. Al cabo de poco tengo ganas de ir al baño y pregunto dónde está. Me señala fuera y me dice que cruce el patio. Cuando ya estoy a punto de salir, viene otra chica y le pregunta a la primera si me ha advertido de que vaya con cuidado. Pregunto de qué. Me dice que en USA, cuando las mujeres salen a la calle (calle, patio, espacio abierto al cielo digamos) hay riesgo de que en cualquier momento tengan unas “visiones” horribles. Como manifestaciones de espíritus terribles en tu cabeza. Me acerca com una toalla mientras me lo cuenta y me dice que si me la pongo encima de la cabeza a veces disminuye las visiones. La otra me calma, me dice que no tenga miedo, que puede pasar pero que a veces simplemente no pasa nada.
Miro a Eli, y pienso que él nunca deberá temer nada y me da envidia, pero a la vez me hace sentir cerca de estas chicas que acabo de conocer.
Cruzo la galería que me separa del patio y veo todas las chicas fuera, en el patio, hablando. Y me sorprende ver cómo viven sabiendo que en cualquier momento tendrán una visión horrible que interrumpirá todas sus conversaciones.
La mà i la nevera
No sé com ha passat però sembla que ens estimem i que tot va bé i que potser no era com ho havia pensat ni amb qui ho havia pensat però t’agafo la mà que obre la nevera plena d’imans dins de la rulotte on vivim i tinc com una pau a la panxa que sembla casi felicitat.
The Supremes
Alguna notícia em deixa sense respiració. Intento agafar aire pel nas i per la boca però no entra res. I el meu interlocutor està davant meu, i al principi no se n’adona. Es pensa que és finigit o està pensant en alguna altra cosa. Però quan al cinquè intent de respirar noto que no m’entra aire, aixeca la mirada – sense fer res més que això- i jo veig que d’aquesta me n’he de sortir sola i poc a poc vaig agafant el ritme de la respiració. Sé que davant meu hi ha una bicicleta també. Miro el quadre de la bici i intento tornar a la normalitat.
El dia segueix, crec que en algun moment em fumo un porro (why not!) i al vespre recordo que es la festa de Carnaval al meu carrer. Em trobo la meva mare entre la marabunta fent de reportera amb una càmera de vídeo i preguntat a tothom de què va disfrassat. Ella va de geni de la làmpara i quan obre la boca la té plèna de confetti metalitzat. Jo vaig de tresor, però porto un vestit negre. Em sembla que el concepte és que tinc un “tresor interior”…
Em giro i veig la meva àvia Maria, camina amb bastó i porta una camiseta grisa i li han enganxat unes lletres platejades que diuen “The supremes”. Porta confetti platejat al cabell i està molt contenta.
