archivo

Archivos Mensuales: febrero 2015

Quan ens em dividit en grups per fer el joc a la nit la Valentina ha dit que anava amb el grup més petit, el que arrisca més, i que no era el meu. Jo i la majoria dels de la colla estàvem amb un grup més gran i més gandul. Ganes d’acabar ràpid el joc. Ella ha rigut i ha dit que tenia ganes de probar la ruta més arriscada i que no pasaria res.

Ens hem separat.

El meu grup i un tercer hem recorregut l’edifici bastant rapidament i hem trobat la bandera o el que sigui que haviem de trobar. Hem tornat a un lloc concret de l’edifici i hem fet una cervesa mentre esperàvem el tercer grup, el més petit, on era la Valentina (també l’acompanyava la Meri, això em deixava tranquila).

El grup de la Valen no arriba i jo em començo a preocupar. Algú comenta que han anat pel pis de sota, que és sota terra. Miro al lloc on sóc asseguda i penso que la Valentina és aqui sota. Poso l’orella a terra i no se sent res. Passa l’estona. Ens comencem a preocupar. Recordo que algú ha parlat d’un camp magnètic o d’un accelerador de partícules. De que no és segur anar allà perquè no se sap que li pot passar a una persona si entra en contacte amb això.

Arriba algú, amb cara d’anunciar males notícies. Diu que han desaparegut. Pero aquest “desaparegut” realment significa una altra cosa: s’han perdut en una dimensió paralela al temps del que no poden tornar. Són allà, pero no saben que estan en un altre temps molt diferent al nostre i que mai més ens tornarem a trobar.  Em preocupo molt, pero em diuen que es aviat per què sigui definitiu i  que em d’esperar.

L’endemà al matí som amb l’Edgar, en Sergi, en Xavi, en Jordi a una habitació d’aquest edifici. Entra algú i ens diu que han tornat 13 persones del grup, pero que n’hi ha 6 que han quedat allà. Entre elles la Valentina. Que els podem donar per perduts i que segurament moriràn perquè porten molta estona allà sense aigua i sense menjar.

Em poso a plorar molt i no puc parar. Els meus amics em miren i em diuen que em tranquilitzi. Sembla que no n’hi hagi per tant. Pero jo penso que no tornaré a veure la Valentina i no puc parar de plorar. També penso en l’Olau, que s’ha quedat sense mare. Pel Whatsapp de la colla diuen que l’enterrament serà a Santa Maria. No puc deixar de plorar.

Uns dia abans de l’enterrament som a un bar (crec que es el Voltes). Per la porta entra la Valentina. M’hi abraço i no la deixo. Li faig molts petons. Li pregunto que com a aconseguit sortir i em diu “Tia una paranoia molt gran. Pero al final em vist per on sortir”. Has passat por? “Una mica, sobretot la primera nit, quan erem tots allà i la penya es fumava porros de Marihuana sola per no estar nerviós”. I afegeix “Jo vaig fer uns tirillos i tot”.

Anuncios