The Supremes

Alguna notícia em deixa sense respiració. Intento agafar aire pel nas i per la boca però no entra res. I el meu interlocutor està davant meu, i al principi no se n’adona. Es pensa que és finigit o està pensant en alguna altra cosa. Però quan al cinquè intent de respirar noto que no m’entra aire, aixeca la mirada – sense fer res més que això- i jo veig que d’aquesta me n’he de sortir sola i poc a poc vaig agafant el ritme de la respiració. Sé que davant meu hi ha una bicicleta també. Miro el quadre de la bici i intento tornar a la normalitat.

El dia segueix, crec que en algun moment em fumo un porro (why not!) i al vespre recordo que es la festa de Carnaval al meu carrer. Em trobo la meva mare entre la marabunta fent de reportera amb una càmera de vídeo i preguntat a tothom de què va disfrassat. Ella va de geni de la làmpara i quan obre la boca la té plèna de confetti metalitzat. Jo vaig de tresor, però porto un vestit negre. Em sembla que el concepte és que tinc un “tresor interior”…

Em giro i veig la meva àvia Maria, camina amb bastó i porta una camiseta grisa i li han enganxat unes lletres platejades que diuen “The supremes”. Porta confetti platejat al cabell i està molt contenta.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: